La vida esportiva de la boxejadora Tania Álvarez Alter (Torrelles de Llobregat, 2002) ha passat a càmera ràpida: de ser la primera espanyola que va lluitar al Madison Square Garden amb només 21 anys (2023), a enllaçar tres títols europeus del pes supergall en només un any natural (2024-25), encadenar 14 victòries i una sola derrota, i penjar els guants en el millor moment de la seva carrera, quan començava a buscar la corona mundial. “No podia més, peté”, es justifica amb un deix d’ansietat la jove púgil, que ara per ara no pensa tornar a un quadrilàter. Li sobren els motius, assegura en una entrevista amb La Vanguardia.
La púgil catalana de 24 anys, tricampiona d’Europa del pes supergall, ha penjat els guants fastiguejada de les exigències de la vida de campiona de boxa
La vida esportiva de la boxejadora Tania Álvarez Alter (Torrelles de Llobregat, 2002) ha passat a càmera ràpida: de ser la primera espanyola que va lluitar al Madison Square Garden amb només 21 anys (2023), a enllaçar tres títols europeus del pes supergall en només un any natural (2024-25), encadenar 14 victòries i una sola derrota, i penjar els guants en el millor moment de la seva carrera, quan començava a buscar la corona mundial. “No podia més, peté”, es justifica amb un deix d’ansietat la jove púgil, que ara per ara no pensa tornar a un quadrilàter. Li sobren els motius, assegura en una entrevista amb La Vanguardia.
Tania Álvarez ha passat en menys de tres anys de lluitar al Madison, enllaçar tres títols europeus i 14 victòries, a penjar els guants angoixada per la vida que portava
Com es troba?
Tot el procés de passar-ho malament ja està solucionat. Al principi no va ser fàcil.
Quan va ser el començament? El 12 d’abril del 2025 es proclamava tricampiona d’Europa de boxa, la més jove de la història. Què ha passat aquest últim any?
Necessitava un descans. Em va començar a pesar molt tota la pressió d’estar entrenant tots els dies, la dieta, les baixades de pes, no tenir temps per a mi, la família, els amics, per fer altres coses… Des dels 14 anys no he parat, sense vacances, sense poder fer altres coses que no tinguin a veure amb la boxa.
Quan va penjar els guants?
Quan vaig acabar l’últim campionat d’Europa (abril 20225) vaig sentir que necessitava més temps de descans, però era la quarta del rànquing mundial i no podia parar. Vaig reprendre els entrenaments sense ganes. No tenia ganes d’entrenar… Vaig fer dues setmanes de vacances, però van ser per atendre els mitjans, patrocinadors, sessions de fotos… I desconnectar, només dos dies, per a un viatge a Eivissa –que vaig haver d’escurçar per fer una sessió de fotos-. Ho entenc: has d’atendre tothom i ser agraïda. Però al juny ja no podia més. Tenia moltíssima ansietat, vaig començar a tenir ofecs, no podia respirar bé, no sabia què em passava, no es divertia ni d’entrenar ni de ser a casa. Al juny peté.
Al juny ja no podia més. Tenia moltíssima ansietat, vaig començar a tenir ofecs, no podia respirar bé, no sabia què em passava, no gaudia ni d’entrenar ni de ser a casa”
Es va posar en mans de psicòleg?
Sí. Anava a un psicòleg esportiu i quan vaig arribar a aquell punt vaig començar a treballar amb terapeutes emocionals. Em van diagnosticar ansietat; encara que tenia símptomes de depressió: no em venia de gust fer res, em pesava molt tot, no volia sortir de casa, tots els dies plorant… No em veia capaç de sortir d’aquell bucle negatiu.
Què és el que més es retreia?
Sentia que si no boxejava no valia res com a persona. Pel fet d’haver estat campiona, si no continuava era com si no existís. Em costava molt d’acceptar que pogués fer vida més enllà de la meva rutina diària.
Sentia que si no boxejava no valia res com a persona. Pel fet d’haver estat campiona, si no continuava era com si no existís”
No considera que no ha sabut gestionar bé el seu estatus de campiona?
Més que ser campiona, el que em va costar més de gestionar era com portar una vida en la qual no puc fer res que no tingui res a veure amb l’esport. Sempre he gaudit de tot el que m’ha donat la boxa i de ser campiona, però tot i així no em podia guanyar la vida, havia de continuar treballant en altres tasques, continuar buscant patrocinadors, vaig tenir molt males experiències amb possibles agències o patrocinis que et prometen coses… Vaig arribar a treballar amb OnlyFans porque me’l van imposar. Sentia que se’m tractava com un producte i no com a una persona, i trobava a faltar viure com una persona.
Se li van ajuntar moltes coses.
Estar cremada, la gestió de l’èxit, buscar patrocinis… Se’m va ajuntar tot. I, després, el tema de les dietes, les rutines, els sacrificis, les baixades de pes.
Per entrar en el pes de la categoria havia de baixar 10 kg, arribar a 55. Això m’alterava moltíssim emocionalment”
Va tenir problemes amb el pes per la boxa?
Per entrar en el pes de la categoria per a un combat havia de baixar 10 quilos, arribar a 55. L’última vegada vaig arribar a estar en 66 kg, i, esclar, havia de baixar 11 de cop. Això m’alterava moltíssim emocionalment. Els combats no em preocupaven, el que em preocupava era el moment de la pesada. No he estat mai d’acord amb aquest procés. Si no ho fas, l’endemà de la pesada, en el combat, et trobes una rival que potser pesa 10-11 kg més i que et pot fer més mal amb els seus cops que amb la baixada de pes.
Vostè estava en categoria del pes supergall (55,38 kg). No va pensar a pujar de categoria?
Sí, sí, ho vaig pensar moltes vegades, però tindria el desavantatge de què l’altra persona molt probablement pesaria uns 3-4 quilos més que jo. Podria haver canviat de categoria, però se’m van ajuntar moltes més coses.
Què és el que més va pesar en la decisió d’aparcar la boxa?
El que més em va pesar va ser que cada vegada pogués prendre menys decisions, que no tingués veu.
Sempre em culpo de no haver posat límits quan devia. No he sabut dir que no. El problema és que ara no tinc ganes de tornar a competir”
Creu que podria portar-lo d’una altra manera?
Sempre em culpo a mi mateixa de no haver posat límits quan els havia d’haver posat. No he sabut dir que no, plantar-me, dir “un altre dia”. La culpa és meva. El problema és que ara no tinc ganes de tornar a competir.
Passat gairebé un any, aquesta retirada la veu temporal o definitiva?
La porta no està tancada, però tampoc no està oberta. N’hi ha mig-medi. Quan el vaig deixar, no em volia ni posar uns guants per entrenar. Ara, almenys, hi ha moments en què tinc ganes i me’ls poso. He tornat a entrenar-me pel meu compte, però molt poc, una vegada a la setmana o cada 15 dies.
I com se sent amb els guants de nou?
M’agrada. Però no em veig tornant a entrenar-me cada dia, a la dieta tan estricta, a les baixades de pes i tornant a la roda.
I dedicar-se de manera aficionada, sense l’exigència del professional?
No se sap mai. Potser d’aquí un any o dos ja he descansat, ja he fet altres coses, ja he viscut una mica i em venen ganes de tornar a competir…
Canviaria sobretot tres coses: no baixaria tant de pes; imposaria el meu temps de vacances; i tornaria a fer entrenaments com el principi, amb més gent”
La seva primera derrota –i única-, al Madison Square Garden de Nova York (febrer 2023) li va servir “per despertar” -deia-, va ser una motivació per continuar. Creu que li hauria anat bé perdre aquest últim any (hi era 14-1)?
Crec que me n’hauria anat bé perdre, però no per despertar, sinó perquè em deixessin en pau una estona. Estava guanyant, i cada vegada em posicionava més amunt en el rànquing. En canvi, si hagués perdut, no se m’hauria donat tanta repercussió, o no hauria tingut tants compromisos com sent tricampiona d’Europa.
Què faria ara diferent?
Canviaria sobretot tres coses: no baixaria tant de pes; imposaria el meu temps de vacances; i tornaria a fer entrenaments com el principi, amb més gent, per tenir més sociabilitat. Les preparacions eren gairebé sempre jo sola, o amb un espàrring, i trobava a faltar el que em va enamorar de la boxa: anar a entrenar amb la classe plena de gent, poder compartir amb més persones.
Com és ara la seva vida sense boxa?
Tinc un centre de pilates amb la meva mare a Castellbisbal, feina d’administrativa en un institut d’ensenyament, ajudo amb fotografies i vídeos en vetllades de boxa i de MMA, estic col·laborant en un documental i escrivint un llibre sobre la meva experiència. I a part he començat a entrenar-me en MMA (arts marcials mixtes), i faig heels (balli amb talons) com a hobby.
El son de ser campiona del món ho tinc bastant aparcat, ja no ho necessito; el meu somni és ara divertir-se del que faig”
On va quedar el son de ser campiona del món de boxa?
El tinc bastant aparcat. Crec que no ho necessito ja. El meu somni és, simplement, poder gaudir del que estic fent. M’agradaria destacar en alguna cosa, però no necessito ser campiona del món. He estat tres vegades campiona d’Europa, he donat tot el que tenia i més, i no soc millor o pitjor per ser campiona del món. El principal és gaudir del que estàs fent.
Deportes
