“I què volies, que tingués a Paco allà mitja hora més?”. Aquesta hauria estat la resposta que l’àrbitre navarrès Daniel Zariquiegui va donar a l’ariet espanyolista Julián Arcas quan, després de xiular el final de la Copa del Generalíssim del 1957 amb victòria per la mínima per als blaugrana quan va acudir a demanar explicacions al col·legiat. El gol, en el minut 79, havia estat precedit d’una empenta del barcelonista Eulogio Martínez al defensor blanc-i-blau Vicente Balaguer, Tast. Una acció que Zariquiegui no va sancionar donant per bo el gol de Sampedro, que es va avançar en la rematada al porter Vicente.
Una controvertida decisió arbitral va marcar el derbi barceloní pel Campionat d’Espanya del 1957, que es va disputar a Montjuïc sota la presidència del cap d’Estat
“I què volies, que tingués a Paco allà mitja hora més?”. Aquesta hauria estat la resposta que l’àrbitre navarrès Daniel Zariquiegui va donar a l’ariet espanyolista Julián Arcas quan, després de xiular el final de la Copa del Generalíssim del 1957 amb victòria per la mínima per als blaugrana quan va acudir a demanar explicacions al col·legiat. El gol, en el minut 79, havia estat precedit d’una empenta del barcelonista Eulogio Martínez al defensor blanc-i-blau Vicente Balaguer, Tast. Una acció que Zariquiegui no va sancionar donant per bo el gol de Sampedro, que es va avançar en la rematada al porter Vicente.
Era la primera –i fins ara l’única– final de Copa que han disputat Barcelona i Espanyol. Un peculiar derbi que la Federació Espanyola, a instàncies del règim, va decidir que es jugués a Barcelona, amb l’estadi de Montjuïc, que a penes dos anys abans no havia acollit els Jocs de la Mediterrània, com gran escenari. La cita, com era ja habitual, va estar presidida pel cap d’Estat, qui va lliurar el trofeu al capità de l’equip guanyador, Joan Segarra.
El partit, segons les diferents cròniques, va estar lluny de ser una exhibició de bon joc. Al contrari, va ser una trobada aspra, de poques ocasions, en la qual els blaugrana van provar de portar el pes del joc davant un Espanyol que va notar en excés l’absència del seu golejador Arcas –sancionat per la seva expulsió en la semifinal– i es va encomanar a les contres. Un guió tan incòmode per als aficionats i els contrincants com per al mateix Zariquiegui.
Sancionable o no –esportivament o políticament– la jugada va desencallar el partit quan els espanyolistes pràcticament no tenien temps de reaccionar. Malgrat la solemnitat institucional que envoltava la trobada, les protestes dels perdedors es van fer notar. Bàsicament en el Full de dilluns, l’única publicació que s’editava els diumenges sota la direcció de les associacions de premsa provincials. Un rotatiu que, a falta d’altres mitjans –ni escrits ni radiofònics, ja que Ràdio Nacional va tallar la retransmissió del partit després del lliurament del trofeu–, va recollir a cop calent les declaracions de tècnics i jugadors.
En la pàgina del que llavors es coneixia com a “Opiniones després del partit”, els actuals vestuaris, Francisco Yagüe, periodista esportiu de Solidaritat Nacional a qui li va tocar cobrir una de les guàrdies d’aquell diumenge, va recollir el testimoni encès de l’espanyolista Antonio Argilés, que contrastava amb el contemporitzador de Ricardo Zamora, que després d’haver jugat en els dos equips havia tornat a l’Espanyol com a tècnic.
Per part blaugrana, Estanislao Basora va destacar la imparcialitat de Zariquiegui, en tant que Laszlo Kubala va elogiar el joc dels rivals i va posar èmfasi en el paper que els dos clubs catalans havien desenvolupat en la competició. Són les declaracions que recollim de forma íntegra.
Després de la trobada, als passadissos que condueixen als vestuaris, el seleccionador nacional, Manolo Meana, el primer en arribar, és qui facilita la tasca del periodista, mentre esperem que tornin els jugadors
–La seva visió del partit en línies generals?
–Joc de mala qualitat. Els nervis van imperar sobre la classe que indubtablement tenen tots i no els van deixar jugar el futbol que era d’esperar en ells. Ni van parar ni van passar bé la pilota, però van posar, això sí, un entusiasme sense límits, tant uns com d’altres. Però el que és futbol… aquest amb prou feines va aparèixer en la gespa.
–Es va salvar alguna individualitat?
–Gensana va fer un magnífic partit, però també em van agradar Ruiz i Gámiz.
Van arribant mentrestant els jugadors d’un i un altre bàndol. Serietat entre els blanc-i-blaus i alegria sense límits entre els blaugrana. Menys bullícia a la caseta espanyolista, i per això ens decidim a començar per l’equip vençut.
El partit s’ha decidit en una jugada afortunada a favor del Barcelona, com va poder haver-se decidit al revés
Ricardo Zamora, després de canviar impressions amb Melcón i dialogar amb ell sobre la legalitat d’una jugada, ens diu:
–El vent i els nervis, que van imperar en tot el partit, no han deixat un i un altre equip realitzar el joc que en realitat tenen.
–Resultat just?
–El partit s’ha decidit en una jugada afortunada a favor del Barcelona, com va poder haver-se decidit al revés, en favor nostre. El cop franc va ser, en tota l’extensió de la paraula, cop fortuït. La millor expressió del poc joc realitzat ha estat precisament la manera en què ha arribat el gol. Però, repeteixo, igual com va decidir el partit el Barcelona al seu favor al final, ho hauríem pogut fer nosaltres en el primer temps.
–Va jugar l’Espanyol conforme al previst anteriorment?
–En línies generals, sí. Es va marcar bé els homes perillosos, i la prova és que hem perdut per un sol gol i en jugada no lligada. Potser s’ha patit al final de no reaccionar amb més nervi, de no llançar-se més a l’atac obertament. Una vegada ens van marcar el gol era igual perdre per un que per dos. Aquí va fallar una mica la cosa.
La falta va ser clara i jo estava convençut que l’àrbitre anava a assenyalar-la, però no va ser així
–Va notar molt l’absència d’Arcas?
–Naturalment. La tàctica espanyolista de jugar al contraatac necessitava rematadors, i si ja patim una mica d’ells normalment, l’absència d’Arcas ha aguditzat més el problema.
–s’hauria guanyat amb ell?
–s’hauria marcat, i si un gol ha marcat la trobada… per què no podia ser a favor nostre?
–Què li ha semblat l’equip campió?
–Han lluitat molt bé i amb noblesa, igual com nosaltres. Ens han guanyat i acceptem noblement la derrota. El que hagi estat per un gol afortunat no resta mèrits a la seva actuació.
Argilés, a prop de Zamora, es queixa:
–El gol devia ser anul·lat.
-Per què?
–Perquè es va produir com a conseqüència d’una empenta de Martínez a Cata, que, al quedar desplaçat, no va poder refusar la pilota de cap. La falta va ser clara i jo estava convençut que l’àrbitre anava a assenyalar-la, però no va ser així. Mala sort.
Em vaig confiar massa. Cata tenia avantatge per aclarir, però al ser desplaçat, no va arribar a la pilota
–Vesteix el partit perdut en algun moment?
–Francament no. En el primer temps creia que anàvem a guanyar. Després, al final, estava ja segur que s’hauria de jugar una pròrroga.
Vicente, en un racó, mostra el seu desencant per la derrota.
–Vas sortir a deshora en la jugada del gol?
–No. El que va ocórrer és que em vaig confiar massa. Cata tenia avantatge per aclarir, però al ser desplaçat, no va arribar a la pilota. Vaig sortir llavors decidit a fer-me amb ell, però se’m va avançar Sampedro, molt oportú. I gairebé me’l va arrabassar de les mans.
–Què li va passar a la davantera golejadora? Et van donar molta feina?
–En realitat no massa. Van estar ben subjectes i només vaig haver d’intervenir en tres o quatre jugades escasses.
Gámiz, després de ser felicitat per Meana, ens diu:
–Va ser una llàstima que perdéssim quan semblava que el Barcelona començava a lliurar-se.
El gol va trigar molt a arribar, però quan es va produir era materialment impossible remuntar-nos
–Us vau confiar potser una mica?
–Jo crec que no, però l’execució del cop franc i l’amuntegament de jugadors al costat de l’àrea possiblement van tapar una mica la visió a Vicente, que quan va voler reaccionar es va trobar en desavantatge amb Sampedro.
El vicepresident del club blanc-i-blau, senyor Giménez, afegeix quan abandonàvem ja el vestuari:
–Aquest u a zero no és cap deshonor per a l’Espanyol. Jo crec que uns i d’altres hem justificat àmpliament el perquè arribem a la final.
A la caseta blaugrana es respira eufòria. Se succeeixen les abraçades i és difícil poder embastar el diàleg amb els protagonistes del xoc. Domingo Balmanya fa un alto a la recepció de felicitacions per dir-nos:
–En una final entre eterns rivals era d’esperar que es practiqués poc futbol de qualitat. Es va jugar un partit coper i van imperar els nervis en un i un altre bàndol.
No quedava cap altre recurs que llançar-se a planxa a rematar de cap… i la jugada va sortir bé
–Es va jugar conforme al previst?
–No massa, i és lògic. Estic convençut de què quan els jugadors van saltar al camp havien ja gairebé totalment oblidat les instruccions estudiades i discutides entre tots. Però era d’esperar, i ha de perdonar-se davant el malbaratament d’entusiasme i coratge de què van fer gala
–Lògic el resultat?
–Al meu judici sí. Tal com es va desenvolupar la trobada, el que marqués primer tenia un noranta per cent de possibilitats de conquerir la copa. El gol va trigar molt a arribar, i no perquè no s’haguessin plantejat jugades de gol anteriorment, però quan es va produir era materialment impossible remuntar-nos.
–Com va veure l’Espanyol?
–Va jugar molt bé, va contraatacar bastant bé i es va defensar immillorablement.
–I al Barcelona?
–No va jugar com altres vegades. Les coses no van sortir tan bé, i cal disculpar-lo pel lògic nerviosisme. Exigir-ne més a hores d’ara seria una ximpleria. Jo crec, pel que sembla en el camp, que la nostra victòria no pot discutir-se.
Jo crec que vam fer mèrits per guanyar, però no s’ha d’oblidar el comportament dels nostres rivals
Sampedro, autor del gol, està radiant de satisfacció:
–Vaig veure el rebot de la pilota i per cames vaig guanyar l’acció al parell contrari, però la sortida de Vicente feia gairebé impossible que arribés a temps. No quedava cap altre recurs que llançar-se a planxa a rematar de cap… i la jugada va sortir bé. En el primer temps vaig fer una rematada i, en canvi, va sortir fora.
–Així que amb el resultat?
–Jo crec que molt bé vam poder guanyar per tres a un, per exemple, però no vam tenir sort rematant gol; com tampoc no la van tenir ells, encara que amb bastantes menys oportunitats que nosaltres.
Kubala, ja vestit, imposa la calma habitual al diàleg:
–L’Espanyol ha estat un gran adversari. Van lluitar amb tant coratge i entusiasme com nosaltres, però els superem lleugerament en el que a tècnica es refereix. Jo crec que vam fer mèrits per guanyar, però no s’ha d’oblidar el comportament dels nostres rivals. Els nervis van poder més que el cervell Y es va jugar poc… però amb quin ardor! Fallem una mica en la rematada i van fallar també ells, que van patir més que nosaltres de la falta de bons xutadors. L’afició catalana haurà quedat satisfeta, sense distinció de colors. Al cap i a la fi els dos equips de casa han conquerit els dos primers posats a la Copa.
Zariquiegui va ser imparcial i no se li va escapar el partit de les mans en cap moment
Bàssora sembla no haver recobrat encara le tranquil·litat.
–Molt nerviós?
–Moltíssim. I és que l’Espanyol sempre s’encoratja quan juga contra nosaltres. Cal veure la feina que ens han donat aquesta tarda! Però guanyem perquè juguem millor.
Tanca el capítol d’entrevistes, ja amb un peu a l’autocar, Segarra, capità de l’onze blaugrana.
–Va satisfer la tasca de Zariquiegui.
–Francament sí. Va ser imparcial i no se li va escapar el partit de les mans en cap moment. Va justificar àmpliament el que uns i d’altres l’escollíssim com a jutge de la final. I mira que era una bona papereta!
I entre la riuada de cotxes desapareix l’autocar blaugrana, que a cada corba del circuit de Montjuïc és saludat amb una tancada ovació. El cotxe de l’Espanyol, en canvi, passa gairebé inadvertit. La cara i la creu de la final barcelonina.
Deportes
